Скачать с ютуб Cròniques de Barcelona - La Barcelona pop del boom literari - betevé в хорошем качестве

Cròniques de Barcelona - La Barcelona pop del boom literari - betevé

Barcelona va ser al llarg dels anys 60 i 70 l’hepicentre de l’esclat del boom literari llatinoamericà. En van ser protagonistes escriptors com ara Gabriel García Márquez o Vargas Llosa, i editors com Carme Balcells. Barcelona es va convertir als anys 60 en la capital de la literatura llatinoamericana. Costa d’entendre quan a Barcelona i a tot Espanya hi havia una dictadura. Però el cert és que l’atmosfera social que es vivia a Barcelona ja era oberta, molt diferent del que encara es vivia, per exemple, a Madrid. Aquesta oposició al règim no era només entre els ambients d’esquerres, sinó que també es palpava als ambients més liberals i al món empresarial. La Barcelona dels anys 60 era una ciutat dual: d’una banda, estava marcada per la repressió franquista; d’una altra, rebia influències externes ben diferents, com el turisme o els Beatles. També van aparèixer el consum i els utilitaris, alhora que arribaven migrants de la resta d’Espanya i creixien els barris de barraques. L’inici del boom literari llatinoamericà està marcat per dues gran novel·les: ‘La ciudad y los perros’ (1963), de Vargas Llosa, i ‘Cien años de soledad’ (1967), de García Márquez. Si es mira estrictament el boom de vendes, la segona va superar per molt la primera. Tot va començar quan l’editora Carme Balcells va portar a viure a Barcelona García Márquez i Vargas Llosa. La seva presència va atreure joves escriptors no tan coneguts que volien ser en aquell mateix ambient. Balcells també va ser agent de Neruda, Cela, Gil de Biedma, Eduardo Mendoza o Terenci Moix, entre molts d’altres. Balcells va concentrar una bona part d’aquells escriptors al barri de Sarrià, on els trobava pis o escola pels fills. En el boom, també va ser important l’emergència de joves editors amb una gran inquietud per la literatura: Beatriz de Moura, Esther Tusquets, Jordi Herralde o Carlos Barral. Fins als anys 60, la gent progressista només es podia reunir a les esglésies. A partir d’aquells anys, l’aparició de discoteques com Bocaccio va permetre que la gent d’esquerres es pogués reunir i fer-se seva la nit. El carrer de Tuset es va convertir en el centre del boom literari i de la modernitat barcelonina, fins al punt que va ser rebatejat com a Tuset Street per la seva semblança a Carnaby Street, a Londres. S’hi van instal·lar editors, artistes, estudis d’arquitectura, de publicitat i, alhora, els bars, restaurants i botigues de moda. Alguns dels mítics locals de l’època són el mencionat Bocaccio, el Flash Flash, Il Giardinetto, La Cova del Drac, The Pub o el Drugstore David. Tot aquest ambient al voltant del carrer de Tuset va generar una nova generació d’intel·lectuals d’esquerres caracteritzats per l’entusiasme, l’esperança i la creativitat: la Gauche Divine. La Gauche Divine va ser un nou moviment social i intel·lectual d’esquerres que va aparèixer a la ciutat. Estava format per artistes, periodistes, actors, editors, arquitectes, fotògrafs i publicistes i es movia al voltant del carrer de Tuset. Però els escriptors del boom no en van formar part directament. Arribat a un punt, els escriptors del boom, especialment García Márquez, es van convertir en personatges famosos. La gent els reconeixia pel carrer i els demanava autògrafs. Però Márquez era tímid i la fama no li agradava. De fet, es posava molt nerviós quan havia de parlar en públic. Tot el contrari que Vargas Llosa, a qui se li dona molt bé. La fama de tots dos va arribar a escala internacional i van ser amics durant un llarg període. Vargas Llosa i García Márquez van mantenir una amistat epistolar durant anys, però no es van conèixer en persona fins al 1967. Després es van retrobar a Barcelona, on Márquez havia arribat el mateix 1967. Tots dos van anar a viure a la mateixa cantonada de Sarrià, a Caponata amb Oci, perquè allà era on la Carme Balcells, la seva representant, els va trobar pis. A Sarrià, Vargas Llosa va escriure ‘Pantaleón y la visitadoras’ (1973) i Márquez, ‘El otoño del patriarca’ (1975). Julio Cortázar i José Donoso també van formar part del boom literari sud-americà. L’obra de Donosos és cada cop és més reconeguda. Cortázar, al seu torn, tenia una idea diferent de Carme Balcells respecte a la feina d’escriptor. Pensava que no havien de viure d’escriure, sinó que havia de ser una feina complementària. Per això, mai no va deixar les traduccions. El 12 de febrer del 1976, davant de molts testimonis, Vargas Llosa li va endegar un cop de puny a García Márquez i el va deixar tombat a terra. Des d’aquell dia, no es van tornar a parlar. Sembla que l’origen de la disputa seria un tema personal, més que no pas les diferències polítiques entre tots dos com sovint s’ha dit. Podria tenir l’origen en els consells que Márquez va donar a Patricia, la dona de Vargas Llosa, al voltant de la crisi de parella que patien. Vargas Llosa va marxar de Barcelona el 1984. García Márquez va morir el 2014. Tuset Street ja no existeix. I per a Colita, ara, a diferència dels anys 60, no hi ha esperança.